La gran mentida de les últimes dades de l’atur ha estat rebuda amb cava i confeti a la Moncloa. “Seguimos por la senda de la recuperación económica. Una recuperación justa, fuerte, que llega a hogares y empresas”, va assegurar Pedro Sánchez.
Fins i tot alguns economistes, veient aquestes dades, ens diuen que “vamos bien”. Tornem a l’España va bien d’Aznar. O, com diuen els del grup heavy Ñu, “todo está bien, digo, bien jodido”.
El motiu de tanta felicitat és que el número de treballadors està en nivells rècords i l’atur ha baixat en un mes d’octubre per primer cop des de 1975. La baixada ha estat minúscula, de 734 persones.
El problema és que només compten treballadors i no hores treballades, una dada molt alarmant, però de la que no interessa parlar, perquè el que indica és que cada cop hi ha menys feina.
Per molt que ens vulguin fer creure que hi ha menys persones a l’atur, la realitat és que s’ha destruït treball. El total d’hores treballades per setmana s’ha desplomat un 10% en només tres mesos, segons dades oficials de l’INE.
La quantitat de treball que generava l’economia espanyola va arribar a un pic l’any 2008, i des de llavors ha caigut més d’un 20%. I tot fa pensar que ja mai tornarem a aquests nivells d’abans de la crisi.
Tota aquesta farsa optimista només s’aguanta pel maquillatge que es fa amb les dades: amb la reforma laboral del PP, sembla que hi ha feina per a més persones. En realitat, hi ha menys feina, però com es creen més llocs de treball precaris, l’estadística surt més maca.
En altres paraules, hem fet de la precarietat el pilar que sustenta el model laboral de la nostra economia.
Tot i que l’atur només ha baixat en poc més de 700 persones a l’octubre, realment s’han signat 1,9 milions de contractes. El que passa és que la gran majoria, pràcticament el 90%, són temporals. L’ocupació que es crea és de molt baixa qualitat, de vergonya aliena, més que de celebració, per a un Govern amb ministres d’esquerres i fins i tot comunistes.
El que no pot fer aquest Govern és derogar la reforma laboral. Tots els intents estan fracassant i això és perquè la reforma no deixa de ser un pedaç que corregeix, a costa de l’explotació, un dels principals problemes econòmics que té Espanya: la productivitat i la rigidesa del mercat de treball.
És tan car acomiadar que qualsevol empresari s’ho pensa dues vegades abans de contractar. Un fet que dispara el percentatge d’atur en comparació amb altres països europeus.
La solució és fàcil, però cara. És la que aplica Dinamarca i recomana l’OCDE: permetre un acomiadament flexible, però reforçar la protecció social al treballador i invertir en polítiques d’ocupació activa, perquè sigui més fàcil trobar feina.
És un model exitós, però tindria una factura per a l’Estat, mentre que seguir amb la reforma laboral no té un cost tan immediat i evident per al tresor públic.
Però darrere de la pèrdua d’hores treballades també hi ha un altre motiu, la digitalització. Cada cop és menys necessari que els humans fem les coses.
No crec que triguin en arribar iniciatives com la jornada de set hores i la setmana de quatre dies. El que sigui perquè sembli que hi ha feina per a quasi tothom. Però arribarà un dia en què la intel·ligència artificial aprengui a fer la nostra feina. La majoria de la població se n’anirà a l’atur i l’única solució que s’ha plantejat fins ara és repartir una renda universal: és a dir, excloure al 99% de les persones del sistema i salvar-les de la misèria, però no de la pobresa.
Mentrestant, que vagin celebrant la precarietat i unes dades d’ocupació cada cop més espantoses. Visca l’atur!