No som antivacunes. De res servirà la “campanya de pedagogia” que volen fer alguns mitjans i polítics, que viuen a costa de la mateixa població que infantilitzen i tracten d’idiota.
Al llarg de la meva vida m’he posat moltes vacunes i no tindré cap problema en fer el mateix amb la del coronavirus. Quan existeixi.
El problema és que ara mateix no existeix. No n’hi ha cap que hagi demostrat la seva seguretat, que ofereixi garanties i hagi estat aprovada per les autoritats.
Si eliminem aquest requisit, és clar que n’hi ha moltes: són 68 en total les vacunes que s’estan provant en humans, segons The New York Times. Fins i tot hi ha la cansina (no és broma, la farmacèutica que fa la vacuna xinesa es diu Cansino). En fi, per a tots els gustos.
Altra cosa és que hagin superat les proves i estiguin aprovades. No ho estan. Només tres països a tot el món han aprovat una vacuna contra la Covid: Aràbia Saudita, Bahrain i Suïssa.
Als Estats Units, al Regne Unit i a la Unió Europea, les vacunes de Pfizer i Moderna estan aprovades només d’emergència (a la Gran Bretanya, també ho està la d’Oxford).
Això vol dir que les agències reguladores dels medicaments han autoritzat aquestes vacunes amb menys dades d’efectivitat i seguretat de les que normalment exigirien. Un pas que poden donar durant emergències sanitàries, com ara una pandèmia.
Però les proves no s’han acabat. Els assajos clínics continuen i només tenim resultats preliminars. En principi, s’han detectat poques reaccions adverses greus. Ara bé, encara no sabem quins efectes hi haurà al mitjà i llarg termini. Falten dades.
I recopilar-les no serà fàcil ni ràpid. De fet, a mesura que la disponibilitat de les vacunes s’estén, formar part d’un experiment en el que no saps si t’estan donant les dosis autèntiques o un placebo d’aigua salada ja no és tan interessant.
És el que ha passat per exemple a Rússia, on alguns voluntaris s’estan retirant de les proves, com va alertar l’agència de notícies Associated Press. I sense grup de control, la ciència no avança, per moltes presses que hi posem entre tots.
Aquest és un dels grans problemes: la pressa. Perquè tots estaríem més tranquils a l’hora d’injectar-nos l’agulla si sabéssim que els científics ho han evaluat tot seguint criteris mèdics i no han hagut de prendre decisions precipitades per les pressions de Donald Trump als EUA, Boris Johnson a Londres i, aquí, la resta de governs europeus.
Tots aquests polítics haurien de deixar d’amagar la veritat que no s’atreveixen a dir: que venen uns mesos (llargs) molt més durs del que esperem i que la recuperació de l’economia i de les nostres vides no serà ràpida, perquè la vacuna no és una vareta màgica.
Fa un mes tampoc es van atrevir a explicar la crua realitat: que no, que aquest any no hi podia haver Nadal. I mireu com hem acabat.
Ens tornen a mentir. Ens venen com la cura definitiva una cosa que s’assembla més a un tractament experimental. Participar-hi comporta grans riscos i tothom que ho faci hauria d’entendre les conseqüències.
Dit això, no estic en contra que es vacuni. Quan la meva àvia hi vagi, tindrà tot el meu suport. Ara han començat per les persones grans i més vulnerables i em sembla bé: per això està l’aprovació d’emergència, per a aquells casos en els que els riscos de la malaltia són tan grans que el perill de la injecció sembla menor.
Però amb tota la població, no ho tinc gens clar. Quantes persones que s’hagin vacunat contra la Covid han tingut fills? És una dada que s’acostuma a recopilar en els assajos de les vacunes i que ara no tenim.
Trobar totes aquestes respostes porta temps, per molt que se’ns vulgui presentar com una proesa de la ciència (i en part ho és) l’haver desenvolupat aquestes tecnologies en tan poc temps.
Tampoc em preocupa excessivament haver-m’hi de negar: a la velocitat que van amb la campanya de vacunació, calculo que passaran uns quants segles abans que em cridin.
Per tot això, em xoca bastant la prepotència i el despreci de professionals com Luis Enjuanes. El director del laboratori de coronavirus del Centre de Biotecnologia del CSIC va burlar-se l’altre dia a RAC1 de les persones que, en un exercici de sentit crític, dubten sobre si vacunar-se: “No habrán leído mucho”, va deixar anar.
Però ell mateix es va contradir en reconèixer que els governs estan donant pals de cec amb els terminis en els que s’injecta la segona dosi de la vacuna: cal esperar tres setmanes? Tres mesos? Quins efectes té cada període? “No se ha evaluado”, va admetre. “Se la están jugando”.
Per cert, aquestes vacunes per a què serveixen exactament? Perquè potser us sorprengui saber que encara no s’ha demostrat ni que redueixin la mortalitat ni que frenin els contagis. Un petit detall que a vegades se’ns escapa quan sentim parlar de “seguretat” i “efectivitat del 90%”.
Toc d’alerta de l’epidemiòleg Ignacio de Blas: “Moderna, Pfizer y el CSIC han advertit que els vacunats podien infectar-se i ser infectants…”
Segons la viròloga Margarita del Val, “si [la vacuna] protegeix contra casos greus i redueix hospitalitzacions, és altament probable que baixi la mortalitat, tot i que no hi ha dades”.
De nou, no hi ha dades. Quan les tinguin, en parlem.
