Visca l’atur: la gran mentida

La gran mentida de les últimes dades de l’atur ha estat rebuda amb cava i confeti a la Moncloa. “Seguimos por la senda de la recuperación económica. Una recuperación justa, fuerte, que llega a hogares y empresas”, va assegurar Pedro Sánchez.

Fins i tot alguns economistes, veient aquestes dades, ens diuen que “vamos bien”. Tornem a l’España va bien d’Aznar. O, com diuen els del grup heavy Ñu, “todo está bien, digo, bien jodido”.

El motiu de tanta felicitat és que el número de treballadors està en nivells rècords i l’atur ha baixat en un mes d’octubre per primer cop des de 1975. La baixada ha estat minúscula, de 734 persones.

El problema és que només compten treballadors i no hores treballades, una dada molt alarmant, però de la que no interessa parlar, perquè el que indica és que cada cop hi ha menys feina.

Per molt que ens vulguin fer creure que hi ha menys persones a l’atur, la realitat és que s’ha destruït treball. El total d’hores treballades per setmana s’ha desplomat un 10% en només tres mesos, segons dades oficials de l’INE.

La quantitat de treball que generava l’economia espanyola va arribar a un pic l’any 2008, i des de llavors ha caigut més d’un 20%. I tot fa pensar que ja mai tornarem a aquests nivells d’abans de la crisi.

Tota aquesta farsa optimista només s’aguanta pel maquillatge que es fa amb les dades: amb la reforma laboral del PP, sembla que hi ha feina per a més persones. En realitat, hi ha menys feina, però com es creen més llocs de treball precaris, l’estadística surt més maca.

En altres paraules, hem fet de la precarietat el pilar que sustenta el model laboral de la nostra economia.

Tot i que l’atur només ha baixat en poc més de 700 persones a l’octubre, realment s’han signat 1,9 milions de contractes. El que passa és que la gran majoria, pràcticament el 90%, són temporals. L’ocupació que es crea és de molt baixa qualitat, de vergonya aliena, més que de celebració, per a un Govern amb ministres d’esquerres i fins i tot comunistes.

El que no pot fer aquest Govern és derogar la reforma laboral. Tots els intents estan fracassant i això és perquè la reforma no deixa de ser un pedaç que corregeix, a costa de l’explotació, un dels principals problemes econòmics que té Espanya: la productivitat i la rigidesa del mercat de treball.

És tan car acomiadar que qualsevol empresari s’ho pensa dues vegades abans de contractar. Un fet que dispara el percentatge d’atur en comparació amb altres països europeus.

La solució és fàcil, però cara. És la que aplica Dinamarca i recomana l’OCDE: permetre un acomiadament flexible, però reforçar la protecció social al treballador i invertir en polítiques d’ocupació activa, perquè sigui més fàcil trobar feina.

És un model exitós, però tindria una factura per a l’Estat, mentre que seguir amb la reforma laboral no té un cost tan immediat i evident per al tresor públic.

Però darrere de la pèrdua d’hores treballades també hi ha un altre motiu, la digitalització. Cada cop és menys necessari que els humans fem les coses.

No crec que triguin en arribar iniciatives com la jornada de set hores i la setmana de quatre dies. El que sigui perquè sembli que hi ha feina per a quasi tothom. Però arribarà un dia en què la intel·ligència artificial aprengui a fer la nostra feina. La majoria de la població se n’anirà a l’atur i l’única solució que s’ha plantejat fins ara és repartir una renda universal: és a dir, excloure al 99% de les persones del sistema i salvar-les de la misèria, però no de la pobresa.

Mentrestant, que vagin celebrant la precarietat i unes dades d’ocupació cada cop més espantoses. Visca l’atur!

Guia per a no votar

Després de l’espectacle patètic que ens han donat els polítics aquests últims mesos, les eleccions d’aquest diumenge prometen fer el rècord històric de gent que no anirà a votar. I no només per les precaucions pel coronavirus, sinó per cansament i fàstic.

De fet, no votar seria una opció temptadora per enviar-los a tots a la merda i que haguessin de dimitir en bloc, però com s’excusaran amb la pandèmia per justificar l’alta abstenció, tampoc servirà per a res. Ara bé, la pregunta és a qui votar o a qui no votar, perquè es fa difícil decidir quina de les candidatures és més lamentable. La competència és intensa:

Junts

El número u de la llista, en Puigdemont, no podrà ser president. La número dos, la presunta fraccionadora de contractes Borràs, segurament tampoc. Ens queda el número tres, en Canadell, un senyor que es va presentar a la tele amb una màscara bastant ridícula i que creu que Colom era català. Seguim.

ERC

Més enllà de tenir un candidat amb menys carisma que un mitjó del Tàpies, ERC, igual que Junts, és responsable d’una pèssima gestió econòmica i social durant aquesta crisi des del Govern. El canvi em sembla urgent.

PSC

Illa és un candidat potent per entregar aquest canvi. La pregunta és si el canvi representarà una millora significativa en les nostres vides. En les crisis ens tornem conservadors, ens aferrem al que coneixem, en aquest cas, les mans segures d’un ministre de Sanitat en pandèmia. Això no vol dir que la gestió hagi estat bona; jo soc dels que pensa que cap país occidental ha gestionat bé el coronavirus i que els responsables tindrien molts números d’acabar a la presó si no es poguessin emmirallar en un fracàs col·lectiu europeu. Per tant, aquí tenim l’únic canvi possible, però es fa frustrant pensar que pugui ser el millor al que aspirem.

En Comú Podem

Precisament per això, els comuns han fet una bona campanya prometent “el canvi que Catalunya mereix”. El problema és que es limiten a proposar el mateix “escut social” que ja han aplicat des del govern central. Doncs si amb l’economia pels terres i la pobresa disparant-se ens recepten més del mateix, no m’interessa.

Ciutadans

On és la seva candidata, Lorena Roldán?

PP

Ah, aquí, és aquí.

CUP-G

Per què la CUP ha fitxat una cara visible i popular, la Dolors Sabater, si després no li deixa fer campanya i la desautoritza constantment? El rídicul és de vergonya aliena.

PDECat

L’Àngels Chacón sembla del més solvent que ha passat pel Govern últimament. No és tan sòlid el partit amb el que es presenta, la postconvergència.

Vox

L’extrema dreta és l’única que ha sabut connectar emocionalment amb la desesperació econòmica i social de la gent. Això és el que més em fastigueja: com pot ser que amb la situació tan greu que estem vivint els neonazis siguin els únics que denuncien la realitat d’indignació, pobresa, bars i restaurants tancats, amb molts dels seus treballadors dormint al carrer! Està clar que aquest grup violent, que es dedica a donar pallisses als gais mentre els seus dirigents fomenten l’odi dient públicament que ens volen enviar a teràpies de conversió per fer exorcismes amb el “vici”, està a punt de créixer moltíssim en els propers anys propulsat per les creixents desigualtats. Per als musulmans i les persones LGTBI, il·legalitzar aquesta organització que criminalitza col·lectius sencers exactament igual que ho feia Hitler amb els jueus és una qüestió de supervivència.

No soc antivacunes, però jo NO em vacuno

No som antivacunes. De res servirà la “campanya de pedagogia” que volen fer alguns mitjans i polítics, que viuen a costa de la mateixa població que infantilitzen i tracten d’idiota.

Al llarg de la meva vida m’he posat moltes vacunes i no tindré cap problema en fer el mateix amb la del coronavirus. Quan existeixi.

El problema és que ara mateix no existeix. No n’hi ha cap que hagi demostrat la seva seguretat, que ofereixi garanties i hagi estat aprovada per les autoritats.

Si eliminem aquest requisit, és clar que n’hi ha moltes: són 68 en total les vacunes que s’estan provant en humans, segons The New York Times. Fins i tot hi ha la cansina (no és broma, la farmacèutica que fa la vacuna xinesa es diu Cansino). En fi, per a tots els gustos.

Altra cosa és que hagin superat les proves i estiguin aprovades. No ho estan. Només tres països a tot el món han aprovat una vacuna contra la Covid: Aràbia Saudita, Bahrain i Suïssa.

Als Estats Units, al Regne Unit i a la Unió Europea, les vacunes de Pfizer i Moderna estan aprovades només d’emergència (a la Gran Bretanya, també ho està la d’Oxford).

Això vol dir que les agències reguladores dels medicaments han autoritzat aquestes vacunes amb menys dades d’efectivitat i seguretat de les que normalment exigirien. Un pas que poden donar durant emergències sanitàries, com ara una pandèmia.

Però les proves no s’han acabat. Els assajos clínics continuen i només tenim resultats preliminars. En principi, s’han detectat poques reaccions adverses greus. Ara bé, encara no sabem quins efectes hi haurà al mitjà i llarg termini. Falten dades.

I recopilar-les no serà fàcil ni ràpid. De fet, a mesura que la disponibilitat de les vacunes s’estén, formar part d’un experiment en el que no saps si t’estan donant les dosis autèntiques o un placebo d’aigua salada ja no és tan interessant.

És el que ha passat per exemple a Rússia, on alguns voluntaris s’estan retirant de les proves, com va alertar l’agència de notícies Associated Press. I sense grup de control, la ciència no avança, per moltes presses que hi posem entre tots.

Aquest és un dels grans problemes: la pressa. Perquè tots estaríem més tranquils a l’hora d’injectar-nos l’agulla si sabéssim que els científics ho han evaluat tot seguint criteris mèdics i no han hagut de prendre decisions precipitades per les pressions de Donald Trump als EUA, Boris Johnson a Londres i, aquí, la resta de governs europeus.

Tots aquests polítics haurien de deixar d’amagar la veritat que no s’atreveixen a dir: que venen uns mesos (llargs) molt més durs del que esperem i que la recuperació de l’economia i de les nostres vides no serà ràpida, perquè la vacuna no és una vareta màgica.

Fa un mes tampoc es van atrevir a explicar la crua realitat: que no, que aquest any no hi podia haver Nadal. I mireu com hem acabat.

Ens tornen a mentir. Ens venen com la cura definitiva una cosa que s’assembla més a un tractament experimental. Participar-hi comporta grans riscos i tothom que ho faci hauria d’entendre les conseqüències.

Dit això, no estic en contra que es vacuni. Quan la meva àvia hi vagi, tindrà tot el meu suport. Ara han començat per les persones grans i més vulnerables i em sembla bé: per això està l’aprovació d’emergència, per a aquells casos en els que els riscos de la malaltia són tan grans que el perill de la injecció sembla menor.

Però amb tota la població, no ho tinc gens clar. Quantes persones que s’hagin vacunat contra la Covid han tingut fills? És una dada que s’acostuma a recopilar en els assajos de les vacunes i que ara no tenim.

Trobar totes aquestes respostes porta temps, per molt que se’ns vulgui presentar com una proesa de la ciència (i en part ho és) l’haver desenvolupat aquestes tecnologies en tan poc temps.

Tampoc em preocupa excessivament haver-m’hi de negar: a la velocitat que van amb la campanya de vacunació, calculo que passaran uns quants segles abans que em cridin.

Per tot això, em xoca bastant la prepotència i el despreci de professionals com Luis Enjuanes. El director del laboratori de coronavirus del Centre de Biotecnologia del CSIC va burlar-se l’altre dia a RAC1 de les persones que, en un exercici de sentit crític, dubten sobre si vacunar-se: “No habrán leído mucho”, va deixar anar.

Però ell mateix es va contradir en reconèixer que els governs estan donant pals de cec amb els terminis en els que s’injecta la segona dosi de la vacuna: cal esperar tres setmanes? Tres mesos? Quins efectes té cada període? “No se ha evaluado”, va admetre. “Se la están jugando”.

Per cert, aquestes vacunes per a què serveixen exactament? Perquè potser us sorprengui saber que encara no s’ha demostrat ni que redueixin la mortalitat ni que frenin els contagis. Un petit detall que a vegades se’ns escapa quan sentim parlar de “seguretat” i “efectivitat del 90%”.

Toc d’alerta de l’epidemiòleg Ignacio de Blas: “Moderna, Pfizer y el CSIC han advertit que els vacunats podien infectar-se i ser infectants…”

Segons la viròloga Margarita del Val, “si [la vacuna] protegeix contra casos greus i redueix hospitalitzacions, és altament probable que baixi la mortalitat, tot i que no hi ha dades”.

De nou, no hi ha dades. Quan les tinguin, en parlem.