No soc antivacunes, però jo NO em vacuno

No som antivacunes. De res servirà la “campanya de pedagogia” que volen fer alguns mitjans i polítics, que viuen a costa de la mateixa població que infantilitzen i tracten d’idiota.

Al llarg de la meva vida m’he posat moltes vacunes i no tindré cap problema en fer el mateix amb la del coronavirus. Quan existeixi.

El problema és que ara mateix no existeix. No n’hi ha cap que hagi demostrat la seva seguretat, que ofereixi garanties i hagi estat aprovada per les autoritats.

Si eliminem aquest requisit, és clar que n’hi ha moltes: són 68 en total les vacunes que s’estan provant en humans, segons The New York Times. Fins i tot hi ha la cansina (no és broma, la farmacèutica que fa la vacuna xinesa es diu Cansino). En fi, per a tots els gustos.

Altra cosa és que hagin superat les proves i estiguin aprovades. No ho estan. Només tres països a tot el món han aprovat una vacuna contra la Covid: Aràbia Saudita, Bahrain i Suïssa.

Als Estats Units, al Regne Unit i a la Unió Europea, les vacunes de Pfizer i Moderna estan aprovades només d’emergència (a la Gran Bretanya, també ho està la d’Oxford).

Això vol dir que les agències reguladores dels medicaments han autoritzat aquestes vacunes amb menys dades d’efectivitat i seguretat de les que normalment exigirien. Un pas que poden donar durant emergències sanitàries, com ara una pandèmia.

Però les proves no s’han acabat. Els assajos clínics continuen i només tenim resultats preliminars. En principi, s’han detectat poques reaccions adverses greus. Ara bé, encara no sabem quins efectes hi haurà al mitjà i llarg termini. Falten dades.

I recopilar-les no serà fàcil ni ràpid. De fet, a mesura que la disponibilitat de les vacunes s’estén, formar part d’un experiment en el que no saps si t’estan donant les dosis autèntiques o un placebo d’aigua salada ja no és tan interessant.

És el que ha passat per exemple a Rússia, on alguns voluntaris s’estan retirant de les proves, com va alertar l’agència de notícies Associated Press. I sense grup de control, la ciència no avança, per moltes presses que hi posem entre tots.

Aquest és un dels grans problemes: la pressa. Perquè tots estaríem més tranquils a l’hora d’injectar-nos l’agulla si sabéssim que els científics ho han evaluat tot seguint criteris mèdics i no han hagut de prendre decisions precipitades per les pressions de Donald Trump als EUA, Boris Johnson a Londres i, aquí, la resta de governs europeus.

Tots aquests polítics haurien de deixar d’amagar la veritat que no s’atreveixen a dir: que venen uns mesos (llargs) molt més durs del que esperem i que la recuperació de l’economia i de les nostres vides no serà ràpida, perquè la vacuna no és una vareta màgica.

Fa un mes tampoc es van atrevir a explicar la crua realitat: que no, que aquest any no hi podia haver Nadal. I mireu com hem acabat.

Ens tornen a mentir. Ens venen com la cura definitiva una cosa que s’assembla més a un tractament experimental. Participar-hi comporta grans riscos i tothom que ho faci hauria d’entendre les conseqüències.

Dit això, no estic en contra que es vacuni. Quan la meva àvia hi vagi, tindrà tot el meu suport. Ara han començat per les persones grans i més vulnerables i em sembla bé: per això està l’aprovació d’emergència, per a aquells casos en els que els riscos de la malaltia són tan grans que el perill de la injecció sembla menor.

Però amb tota la població, no ho tinc gens clar. Quantes persones que s’hagin vacunat contra la Covid han tingut fills? És una dada que s’acostuma a recopilar en els assajos de les vacunes i que ara no tenim.

Trobar totes aquestes respostes porta temps, per molt que se’ns vulgui presentar com una proesa de la ciència (i en part ho és) l’haver desenvolupat aquestes tecnologies en tan poc temps.

Tampoc em preocupa excessivament haver-m’hi de negar: a la velocitat que van amb la campanya de vacunació, calculo que passaran uns quants segles abans que em cridin.

Per tot això, em xoca bastant la prepotència i el despreci de professionals com Luis Enjuanes. El director del laboratori de coronavirus del Centre de Biotecnologia del CSIC va burlar-se l’altre dia a RAC1 de les persones que, en un exercici de sentit crític, dubten sobre si vacunar-se: “No habrán leído mucho”, va deixar anar.

Però ell mateix es va contradir en reconèixer que els governs estan donant pals de cec amb els terminis en els que s’injecta la segona dosi de la vacuna: cal esperar tres setmanes? Tres mesos? Quins efectes té cada període? “No se ha evaluado”, va admetre. “Se la están jugando”.

Per cert, aquestes vacunes per a què serveixen exactament? Perquè potser us sorprengui saber que encara no s’ha demostrat ni que redueixin la mortalitat ni que frenin els contagis. Un petit detall que a vegades se’ns escapa quan sentim parlar de “seguretat” i “efectivitat del 90%”.

Toc d’alerta de l’epidemiòleg Ignacio de Blas: “Moderna, Pfizer y el CSIC han advertit que els vacunats podien infectar-se i ser infectants…”

Segons la viròloga Margarita del Val, “si [la vacuna] protegeix contra casos greus i redueix hospitalitzacions, és altament probable que baixi la mortalitat, tot i que no hi ha dades”.

De nou, no hi ha dades. Quan les tinguin, en parlem.

Las 5 grandes novedades editoriales de este otoño

Después de despertar grandes expecativas, la nueva novela de Sandra Barneda ha salido finalmente a la venta este jueves. La periodista barcelonesa nos cogió bastante por sorpresa al quedar finalista en el Premio Planeta el mes pasado, en plena emisión de La isla de las tentaciones.

Sí, la presentadora de realities de Telecinco y la novelista resultaron ser la misma persona. Y por si fuera poco, no pudo ir a recoger el premio porque había dado positivo en coronavirus. Su océano es uno de los estrenos fuertes de este otoño, que llega con unas cuantas novedades literarias muy interesantes.

1. Un océano para llegar a ti

Es el libro del que más se ha hablado últimamente, pero… ¿de qué va? Tras la muerte de su madre, Gabriele se ve obligada a reencontrarse con su padre en el pueblo donde solía veranear de niña. Les separan las mentiras, la falta de comunicación, el distanciamiento y las emociones silenciadas. Pero “el amor es un océano mayor”. La protagonista se verá empujada a descubrir los secretos que su madre dejó ocultos en unas misteriosas cartas antes de morir.

Editorial: Planeta

Páginas: 576

Precio: 21,90 €

2. Línea de fuego

Arturo Pérez-Reverte ha causado una nueva oleada de polémicas con la publicación de su nuevo libro sobre la Guerra Civil. Diez días de lucha, sangre, horror y muerte. Centenares de muertes. Un drama bélico en un escenario ficticio, Castellets del Segre, que narra una batalla real, la del Ebro, y reflexiona sobre una guerra que, según el autor, “los políticos han reabierto”.

Editorial: Alfaguara

Páginas: 688

Precio: 21,75 €

3. Las barbas del profeta

Vuelve un pedazo de escritor divertidísimo como es Eduardo Mendoza. Y su regreso es un viaje en forma de novela por las historias de la Biblia desde una perspectiva antirreligiosa. Por cierto, la pandemia nos ha devuelto a uno de los grandes creadores de nuestra literatura actual… Por ahora se ha instalado de nuevo en Barcelona, lejos de su habitual residencia de Londres.

Editorial: Seix Barral

Páginas: 200

Precio: 18 €

4. Élite: asignatura pendiente

La actriz catalana Abril Zamora no deja de sorprendernos con su trayectoria. No solo interpretó a Luna en Vis a vis. También ha sido guionista del exitazo de Netflix Élite. Y encima ahora nos presenta su segunda novela de la serie, que se ubica temporalmente en la temporada dos de Élite. Muertes misteriosas, problemas de amor, dramas de instituto… Los ingredientes perfectos para esta nueva historia.

Editorial: Planeta

Páginas: 272

Precio: 17,90 €

5. In Real Life

Además de influencer, Leticia Sala es una apasionada de las palabras. Lo ha demostrado al escribir letras para la mismísima Rosalía, pero ahora vuelve a ofrecernos un proyecto interesante: In Real Life, un libro que como muchos otros habla de amor, pero el de 2020, el de los ligues virtuales. Así es como una joven de Barcelona encuentra a alguien interesante al otro lado del Atlántico, en Nueva York. Otro océano para llegar a ti.

Editorial: Destino

Páginas: 152

Precio: 15,90 €

Els escàndols que amaga la Xina a través del control de Tik Tok

Imatge: Getty.

Tik Tok està prohibit a l’Índia per motius de seguretat i privacitat de dades, i els Estats Units han amenaçat amb fer exactament el mateix. El president Donald Trump diu que suprimirà l’app social de viralització de vídeos… a menys que una empresa del seu país —les candidates són Microsoft o Oracle— en compri la filial estatunidenca.

Però el que realment ens hauria de preocupar és el gran poder d’influència i manipulació que aquesta aplicació ha donat a la dictadura xinesa… no només al seu territori, sinó a tot el món. Un règim autoritari pot decidir què poden veure i què no els 800 milions d’usuaris de Tik Tok. El mateix règim responsable d’algunes de les majors atrocitats al món ara mateix.

Tik Tok és propietat de ByteDance. Una empresa xinesa que té un comitè intern del Partit Comunista. ByteDance ha treballat colze amb colze amb el règim per difondre propaganda de l’Estat i blanquejar els abusos de drets humans al país. Ho va revelar una investigació australiana.

Un “centre d’educació” a Xinjiang, Xina / Reuters.

La censura més extrema de Tik Tok la pateixen els propis xinesos, però l’app internacional també ha protagonitzat escàndols per com manipula els continguts. Les guies de moderació de la plataforma van ser filtrades per The Guardian: prohibeixen vídeos sobre la massacre de Tian’anmen, la independència del Tibet i tot allò que incomoda políticament a Pequín. 

The Intercept també va filtrar uns documents interns en els que Tik Tok donava l’ordre d’ocultar vídeos creats per persones pobres, lletges o amb discapacitat.

Si és el primer cop que sentiu això, deveu estar flipant. Són unes directrius indignants i inacceptables. Una altra norma com a mínim curiosa és que censuren el contingut polític, excepte si és d’ideologia conservadora.

La censura homòfoba ha estat una decepció per a molts joves LGTBI que veuen en la plataforma un espai d’expressió / The i

El que més m’enfada és la censura de Tik Tok a vídeos de persones LGTBI. Això ha passat a Turquia i a països on ser gay no està prohibit. No hi ha prou amb tots els llocs on ser gay i existir és il·legal? Doncs no: a més hem d’aguantar que les xarxes socials imposin l’homofòbia per iniciativa pròpia. I que invisibilitzen la realitat en la que vivim.

I tinc amics gays que em diuen: “Però si jo veig molt contingut LGTBI a Tik Tok!” Doncs clar, perquè és una aplicació que utilitza algoritmes per mostrar-te vídeos d’acord amb els teus gustos. Si mostres interès en veure un tipus de peces, te’n buscarà més. Això no vol dir que les persones d’aquests col·lectius castigats pels moderadors tinguin les mateixes oportunitats per viralitzar el seus vídeos que la resta.

D’acord, Tik Tok censura. Però per què a la Xina li interessa controlar què veuen 800 milions de persones a tot el món? Doncs perquè resulta que té molt a ocultar.

Presos d’un camp de Xinjiang escolten un discurs / Asian News

La principal són els dos milions de persones que el règim té tancades en camps de concentració. Una de les majors vergonyes del món actual. Uigurs, musulmans i altres minories religioses i ètniques a qui les autoritats torturen i renten el cervell.

Pel simple fet d’existir, aquestes comunitats de la regió de l’Oest (Xinjiang) posen en perill el model patriòtic. I encara pitjor: la dictadura els veu com un risc per a una gran infraestructura: la nova Ruta de la Seda. Un projecte per millorar la connectivitat del comerç exterior. Es calcula que la Xina està disposada a invertir-hi més d’un bilió de dòlars

La Mihrigul Tursun, una mare uigur que diu haver estat torturada en un camp xinès / US State Department

La ruta ha de passar necessàriament per Xinjiang, on existeix un moviment independentista. El règim no es pot permetre no tenir-hi control total. La iniciativa és massa estratègica per a l’economia i també políticament.

Aquest mes la BBC ha publicat un vídeo enviat per un model famós des d’un dels camps. Les imatges mostren des de dins la presó on està tancat el Merdan Ghappar. Hi apareix el pres polític uigur dins una cel·la amb unes manilles que el lligen a un llit. De fons, se sent la megafonia adoctrinant: “Xinjiang mai ha estat un ‘Turquestan Oriental’”.

 

Davant les preguntes de la cadena britànica, les autoritats xineses han defensat la detenció del model. Argumenten que la policia ha pres mesures perquè sospiten que ha comès un crim. No diuen res sobre els maltractes que denuncia el pres. “Un cop vaig sentir un home cridant des del matí fins al vespre”, explica en un dels missatges que va aconseguir enviar des del centre.

El model Merdan Ghappar / Agència Wu Zi Yang

La Feroza Aziz era una ‘tiktoker’ estatunidenca de 18 anys que va començar a utilitzar els seus vídeos per criticar els abusos de drets humans a la Xina. Les opinions de l’activista es van viralitzar… I el seu compte va ser bloquejat.

Més democràcia: A Hong Kong, el director d’un diari crític amb el règim xinès va ser detingut la setmana passada. Se’l van emportar de l’edifici en una redada de 200 policies contra la llibertat d’expressió.

Fa anys que a Hong Kong hi ha protestes per protegir la democràcia de la ciutat de la dictadura xinesa. Sorprenenment, a Tik Tok n’hi ha poc rastre. La plataforma nega que censuri els vídeos d’aquestes manifestacions. El que passa segons ells és que pocs usuaris en pengen vídeos. Segur que sí.

Per al règim, Tik Tok és una eina de manipulació. Però no és l’única. Els mitjans de comunicació també ho són. I no només els de propaganda estatal. El govern xinès té un pla per controlar el màxim nombre de periodistes arreu del món en un intent de netejar la seva imatge internacional.

I com ho fan? Paguen viatges a reporters d’altres països perquè vagin a la Xina. Allà, coneixen càrrecs governamentals i sovint fan cursos de formació suposadament periodística. Inclús han portat periodistes de països musulmans a veure els camps d’uigurs. Tot per donar una imatge que no n’hi ha per tant i mobilitzar suport internacional.

Un viatge d’aquestes característiques pot costar milers d’euros. Només hi ha una paraula per descriure-ho: suborn.

Us estaria ‘rajant’ de la Xina si el seu govern m’hagués convidat al país en un viatge amb totes les despeses pagades?

Els uigurs són una minoria perseguida a la Xina / The National Interest

Mentrestant, a la Xina se li amunteguen els problemes. Ara la dictadura tem fer curt amb el menjar per les guerres comercials i les males collites. De manera que ha impulsat una campanya contra el malbaratament d’aliments.

Tot això està molt bé, si no fos perquè la campanya se centra en utilitzar els mitjans controlats per l’Estat per atacar les influencers que fan vídeos sobre menjar. Aquesta és una de les modes a l’Àsia, gravar-se menjant coses delicioses.

Ara, quan els usuaris xinesos busquen a DouYin (el Tik Tok d’allà) aquest tipus de contingut, els apareix un avís: “No malgastis. Menja adequadament.” I la BBC avança que aviat tots aquests vídeos podrien estar directament prohibits.

El president Xi Jinping amb la seva dona, la cantant Peng Liyuan / APEC

Malgrat la repressió, dins la Xina hi ha molts contraris al president de tot aquest sistema fastigós, Xi Jinping. Fins i tot dins del seu propi partit. Això ho ha revelat en una exclusiva a The Guardian la professora Cai Xia. És una intel·lectual que va arribar a ser influent dins el Partit Comunista, però ara n’ha estat expulsada per criticar el líder suprem.

Segons ella, s’ha eliminat el debat. Hi ha molta oposició dins el Partit, però ningú s’atreveix a dir res.

Cai Xia defensa una reforma democràtica a la Xina. No és l’única. Espero que se’n surtin: Ara mateix, el seu país està al davant de tot del progrés científic i tecnològic. Però amb el panorama actual, si res no canvia, això només ens apropa a un futur distòpic que fa molta por.