Deu llibres per a la tardor

Sí, l’oasi estiuenc ha arribat a la seva fi. El temps lliure i els paradisos d’inspiració que ens porten les vacances —o, en el seu defecte, les ganes que patim els infeliços a qui ens ha tocat treballar els dies de sol caribeny de fugir a universos nous i llunyans— fan que la voracitat pels llibres ens dugui a consumir més pàgines de l’habitual.

A la platja, al tren, al llit de casa amb una tassa de la teva beguda preferida… Hi ha pocs moments millors que l’estiu per gaudir de la lectura.

Tot això, però, s’ha acabat, almenys de moment. On el sol agitava les olors verdoses i càlides dels arbres, ara, el vent portarà suaument les fulles caduques i marronoses. On hi havia platja i diversió, ara hi haurà postes de sol romàntiques i converses interessants pels carrers foscos i melancòlics.

L’estiu sempre ha estat la meva estació preferida i, no cal ni dir-ho, la que trobo més adient per devorar pàgines i pàgines. Ara bé, ben mirat, la tardor també té el seu encant: veure pel·lícules o llegir un llibre sempre té un ambient especial quan la finestra et mostra un exterior de fredor, de pluja, de sol·litud, d’arbres caducs i de foscor. I el reflex d’un te calentet a l’interior. En definitiva, crec que està clar que, per a mi, mai serà un mal moment per a la lectura.

No m’agrada recomanar llibres perquè són tresors únics que trobem en un camí molt personal. Però n’hi ha uns quants, clàssics i contemporanis, que m’han agradat molt o que tinc moltes ganes de llegir, així que volia compartir-los i veure què en penseu.

1. El món perdut

El creador de Sherlock Holmes va fer una incursió en el gènere de les aventures que ha inspirat una sèrie de televisió —doblada al català i emesa pel K3 quan el mític canal encara existia— i, fins i tot, una altra novel·la en la qual, al seu torn, està basada una pel·lícula de la saga Jurassic Park.

En la història original de Sir Arthur Conan Doyle, un jove reporter britànic anomenat Ed Malone demana a l’editor del seu diari cobrir alguna missió arriscada per impressionar la noia de qui està enamorat. La seva set d’emocions fortes el porta a conéixer el temut i controvertit professor Challenger, un científic que l’acaba implicant en una expedició a una terra llunyana on els dinosaures encara no s’han extingit i on la vida —animal i humana— obre un nou món de misteris.

Una novel·la molt recomanable si la quotidianitat us avorreix i teniu ganes de viure aventures a un indret tan fascinant i carregat d’enigmes com la Selva Amazònica.

Pàgines: 240

Editorial: Oxford World’s Classics / Bromera (traducció al català)

Any: 1912

2. Joc de trons

Si també sou aficionats a una de les sèries de televisió més famoses de la història, el fet que Game of Thrones hagi arribat a la seva fi us pot haver deixat trastocats. Arribats a aquest punt, hi ha diverses opcions. Hi ha qui valora el suïcidi, però jo us recomano immergir-vos en el primer llibre de la saga de George R. R. Martin que va iniciar-ho tot: Cançó de gel i de foc. És un ‘totxo’, però amaga molts més detalls i rerehistòries de les que una sèrie de vuit temporades mai podrà mostrar.

Pàgines: 674

Editorial: Bantam Books / Alfaguara (traducció al català)

Any: 1996

3. Aprendre a parlar amb les plantes

La segona obra de l’escriptora sabadellenca Marta Orriols (Premi Òmnium 2019) és una novel·la viva que ens parla de la mort. La ficció neix arran de la pèrdua del marit de l’autora, deixant un marcat abans i després a la seva vida que comparteix amb la protagonista de la història. Orriols planteja reflexions molt enriquidores, perquè no cal que algú mori per sentir el dolor quan algú que ens importa desapareix, la pèrdua i desorientació enmig de l’Univers, el desig de trobar respostes, de reconstruir-se personalment… I perquè, a vegades, totes les claus que necessitem per arribar a allò que cerquem i anhelem al món que ens envolta, les podem trobar al nostre interior.

Pàgines: 256

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2018

4. La tierra empezaba a arder

A partir d’un viatge a Síria, lloc del seu arrelament familiar, l’escriptora argentina Cynthia Edul desgrana una sèrie de secrets, misteris i tresors en un escenari de mort i guerra sobrevolat per un règim dictatorial tirànic. L’autora construeix la seva novel·la sense oblidar-se de visitar la història d’un país al qual la guerra dessagna lentament davant la impassibilitat de la resta del món.

Si us interessa la literatura llatinoamericana, i en concret l’argentina, tampoc deixeu que se us passi Claudia Piñeiro, una autora emergent i en ple procés d’auge que s’ha convertit en una de les més cotitzades del país platejat. La seva darrera publicació és el recull de relats Quién no (Alfaguara) i també podeu consumir en format cinematogràfic algunes de les seves novel·les, com Tuya o Las viudas de los jueves. De fet, Piñeiro ha participat en la creació del guió per a una futura sèrie produïda per Netflix que començarà a rodar-se aquest gener a Buenos Aires i entorn la qual gira una boira fosca de secretisme. Un altre fruit recent i interessant de la literatura argentina és Mona, de Pola Oloixarac, una novel·la protagonitzada per una jove escriptora que fuig a Suècia sota el pretext d’un premi literari, iniciant un viatge convuls que la durà a conéixer personatges enigmàtics.

Pàgines: 160

Editorial: Lumen (Penguin Random House)

Any: 2019

5. Harry Potter i la pedra filosofal

Per alguna cosa Harry Potter és la sèrie de novel·les més venuda de la història. Sempre és un bon moment per rellegir-la de nou… O per endinsar-se en l’Univers creat per Joanne Rowling per primer cop si encara no ho heu fet.

Pàgines: 224

Editorial: Bloomsbury / Grup 62 (traducció al català)

Any: 1997

6. Els germans Karamazov

L’estiu ha marxat però la calor manté la batalla, i una escapada al fred siberià mai va malament. Els grans escriptors de la literarura russa com Tolstoi o Dostoievski són una meravella, no només per la grandesa i bellesa creativa dels seus textos, sinó també pel rol d’observació, consciència i crítica social sovint adoptat des de l’art i la literatura del país més gran d’Europa i del món.

De Dostoievski, es diu que no es bo per a la salut llegir-lo més d’un cop cada dècada o dues, tal és la seva naturalesa depriment i de recrear-se en la misèria humana que tots duem a l’interior amagada. Només he llegit unes 20 pàgines d’Els germans Karamazov, però, de moment, no he fet més que riure.

Pàgines: 974

Editorial: Oxford World’s Classics (traducció a l’anglès)

Any: 1880

7. La novia gitana

Qui és Carmen Mola? La identitat de l’escriptora —o escriptor— madrilenya és un dels secrets més ben guardats de la literatura castellana contemporània. Al seu debut literari, la novel·la policíaca La novia gitana, la inspectora Elena Blanco s’enfronta a una sèrie d’assassinats envoltats de secrets, tortures i misteriosos rituals envoltats de suspens. Amb la seva brutalitat, Mola ha cridat l’atenció del panorama literari i és considerada el més interessant que li està passant a la literatura negra en castellà ara mateix.

Editorial: Alfaguara

Pàgines: 408

Any: 2018

8. Largo pétalo de mar

Un jove metge i una pianista s’exilien de Catalunya fugint de la Guerra Civil i arriben a Xile, on són rebuts amb gran entusiasme. En aquest escenari, hauran d’explorar la seva nova vida en un context social propi que desemboca en la mort del president Salvador Allende, amic del protagonista i tiet de l’escriptora.

Editorial: Plaza & Janés Editores

Pàgines: 384

Any: 2019

9. La biblioteca secreta

En explorar una misteriosa biblioteca, un noi cau atrapat en el laberint de llibres on el tanca el sinistre bibliotecari. Un relat curt ideal si, com jo, encara no heu tingut ocasió de ficar-vos de ple en l’Univers Murakami.

Editorial: Libros del Zorro Rojo (traducció al castellà)

Pàgines: 64

Any: 2014

10. Escape

Per acabar, us presento un llibre de fotografia perfecte per combatre l’estrés i fugir a paradisos vacacionals llunyans, sobretot si ja comenceu a estar nostàlgics de l’estiu. Hi trobareu imatges delicioses del fotògraf Gray Malin; una escapada de plaer visual a unes platges i paisatges on més d’un desitjaríem passar les vacances.

Editorial: Abrams

Pàgines: 144

Any: 2017

Espero que us hagin agradat aquestes finestres literàries i que hagueu descobert algun llibre que no coneixíeu i us hagi interessat. No deixeu de fer-me saber què us semblen, quins us agraden, quins no, i si n’hi ha algun altre que recomanaríeu. Ens veiem al proper post; i, de moment, mans a la lectura…

Anuncis

Blanca Ross: “La pasión es algo que se contagia”

Apenas tiene 27 años, pero su música electrónica ya suena en festivales y discotecas de toda España. Formada en la ERAM, donde estudió Realización Audiovisual y Multimedia, y en la academia Plastic de Barcelona, esta DJ y creadora gerundense ha pasado tanto por la radio como por la televisión, presentando un programa musical local.

Antes de encontrar su verdadera vocación, también trabajó como camarera de clubs, descubriendo así la figura del DJ. Actualmente, además de sus múltiples actuaciones, tiene un podcast llamado Sensations y es miembro de ACNUR y Greenpeace porque, a menudo, “demuestran más resultados” que la política. Os hablo de Blanca Ross.

La siguiente entrevista ha sido ligeramente editada siguiendo criterios de brevedad, claridad y corrección.

La DJ actuará el próximo viernes en la ‘nit electrónica’ de Sabadell / Blanca Ross

¿Qué música escuchas?

En casa, suelo escuchar música muy tranquila, con un toque melancólico. Downtempo, electrónica, canciones como Die 4 You (Perfume Genius), The Only Thing (Zola Blood), Battles (Emika), Wdwgily (SYML)…

¿Con qué te gusta pasar tu tiempo fuera del escenario?

Los deportes (pádel, running, fútbol y tenis), mirar series y estar con mis dos perras. Si tuviera más tiempo, me gustaría aprender kitesurf.

¿Has tenido obstáculos en tu carrera musical por el hecho de ser mujer?

Nunca a la hora de ejecutar mi trabajo, pero existen pensamientos muy anticuados y poco objetivos. Al ser mujer, es una realidad estar expuesta a determinadas críticas y ser analizada mucho más. Por desgracia, he comprobado que no solo en mi trabajo, sino en la mayoría de oficios. Cuesta, a veces, que te tomen en serio y muestren respeto hacia tu trabajo.

¿Cuándo nació tu pasión por la música?

La pasión se contagia, la sientes por dentro cuando ves a alguien sintiéndose vivo. Pudo empezar cuando veía a mi padre en el comedor poniendo música clásica y hacía ver que era el director de la orquesta: cómo se sabía todas y cada una de las entradas de los instrumentos, y la delicadeza, firmeza y amor con las que lo hacía. Un día, cantando, empecé a improvisar creando una canción nueva. Me sorprendió tanto que me emocioné —acabé olvidando la melodía; ahora, Notas de voz es de las apps que más utilizo—. Las clases de piano que hacía de pequeña me parecían aburridas, me hicieron perder la ilusión de aprender música hasta que, años más tarde, decidí comprarme una guitarra y hacer algún cover. Pero el detonante [fue] mezclar música. [Al] compartirlo con un público, me di cuenta de la fuerza y poder interior que sentía: eso era lo que me hacía sentir viva a mí.

¿Cómo aprendiste?

Lo que más me ayudó fueron las residencias semanales en diferentes clubs: me permitieron aprender a mezclar varios estilos de música, entender como funciona la psicología de pista y perder el miedo a estar delante de un público.

¿Existe algún género musical que consiga definir tu trabajo?

Definirlo sería limitarlo. Dentro de todos los géneros, encuentro canciones que representan las emociones que quiero transmitir; lo complejo es conseguir que estos géneros convivan. Clubs como City Hall Barcelona me han ayudado a experimentar en sesiones dinámicas, pero sé que me falta recorrido para hacerlo como lo imagino en mi cabeza.

¿Cuál ha sido el mejor momento en un concierto?

Llevar el mood del público a tu terreno es clave. Conectar con la gente, adaptar el set según la hora y lugar… En las fiestas VenTú! (Sala Apolo), siempre he sentido la libertad de crear una sesión diferente, una mezcla de estilos que no puedo hacer en otras ocasiones. Que la gente reciba mi discurso musical sin prejuicios y baile sin importarle nada más que ese momento, es todo cuanto puedo pedir.

¿Y el mejor espacio?

Me sorprendió Dreambeach Villaricos: En diez minutos, pasó de no haber nadie, a haber 10.000 personas. Nunca había actuado con un sonido como aquel; la música parecía ir más lenta y tuve que subir a más pulsaciones por segundo de lo habitual. Fue uno los desafíos más grandes que he tenido.

¿Qué diferencia hay entre ‘pinchar’ en un festival o en una discoteca?

Los festivales o fiestas mayores ofrecen un equipo audiovisual de más magnitud. La ventaja de un club más pequeño es que se concentra la energía del público y siempre se crean más sinergias.

¿Qué nos puedes avanzar de tu próximo concierto en Sabadell?

Es un reto actuar en un entorno que reúne un público variado (edades, gustos musicales…), pero lo afronto con mucha ilusión y el apoyo de muchos amigos de la zona.

¿Qué proyectos tienes más ganas de llevar adelante?

Estoy trabajando en hacer un live para tocar y cantar temas míos con un soporte de iluminación y contenido visual adecuado al tema del EP. Llevo mucho tiempo investigando y estoy empezando los primeros pasos. Me he puesto un año de fecha límite pero, como todos sabemos, el futuro es incierto.

El desterrador

Imatge: Sacrifice (Hayv Kahraman). L’artista kurda-iraquiana reflecteix el trauma del despaçament en la seva obra. Hayv Kahraman

Deu haver estat molt fàcil per a Albert Batlle, màxim responsable de la seguretat a Barcelona, oferir la deportació de nens (sota l’eufemisme de “retorns acompanyats”, déu nos guard) com a solució als problemes de delinqüència als que se suposa que ha de fer front.

De sobte, ha quedat alliberat de tota responsabilitat pel que fa a la seva àrea de competència com a tinent d’alcaldia de Seguretat. Ha trobat l’enemic intern perfecte.

En ulls del ciutadà, la gestió del govern municipal surt de la zona d’escrutini. Els nous culpables dels nostres mals són els migrants, i especialment, és clar, els MENAs.

Memorial als nens migrants a Malta. Frank Vicentz

El pitjor de tot és que aquesta estratègia funciona. El tinent ja s’ha embutxacat el suport dels grups municipals de Cs, PP i BCN Canvi (Manuel Valls). Tampoc no trobarà a faltar el dels sectors de la societat barcelonina més propers a la xenofòbia i el racisme, una moneda cada cop més cotitzada i que Batlle sembla decidit a encunyar.

Dubto que aquestes quatre nits que han passat des que el regidor va fer les esmentades declaracions cap barceloní hagi dormit més tranquil. En canvi, sí que és possible que la sensació de seguretat d’alguns d’ells (els que tenen un origen estigmatitzat) hagi resultat malmesa.

Només cal imaginar abandonar la pròpia casa, com a conseqüència de la guerra, per motius econòmics, per causes climàtiques… Només cal imaginar el viatge resultant, l’odissea de travessar llargs kilòmetres plens d’obstacles; violència, màfies, tràfic de persones, set, gana, violacions, pèrdua dels estimats

Només cal imaginar arribar a una casa nova, on les persones són diferents, la societat és diferent, la cultura és diferent, els costums són diferents, l’idioma és diferent. I tot i així, esforçar-se per seguir endavant i no deixar de trobar obstacles. I que deliberadament se’t barri el pas.

I, ni tan sols imaginant, aquells qui mai no han hagut d’emprendre aquest camí són incapaços d’entendre el dolor que suposa. Les persones migrants són persones. Darrera de cadascuna, hi ha una història.

Una nena de 23 mesos, Valeria, amb el seu pare Óscar Alberto Martínez Ramírez, ofegats en la travessia als EUA des d’El Salvador. Julia Le Duc/AP

És per això que m’inclino a pensar que declaracions tant feridores com les que va pronunciar Albert Batlle diuen més de qui les formula que d’aquells a qui pretenen al·ludir. Ens diuen molt d’algú que, pel fet d’haver nascut a l’altre cantó d’una frontera (per definició, una línia inexistent), es creu amb dret per expulsar qui consideri.

Però la realitat observable és que som tots éssers humans, haguem nascut a un cantó de la fortalesa o a l’altre, se’ns vulguin reconéixer o no els nostres drets com a persones.

Soc partidari de cercar polítiques d’acollida dignes, perquè quan hi són, els problemes de convivència s’esvaeixen. En el cas dels MENAs, veiem com es criminalitza un col·lectiu de persones quan és la Generalitat qui, amb la seva pèssima gestió, compromet la cohesió social.

Del contrari, no veuríem menors migrants dormint al carrer, en esglèsies, passadissos d’albergs o comissaries. Són algunes de les conseqüències directes de la negativa a assignar els recursos necessaris per a atendre aquestes persones.

Al 2017, els carrers d’aquesta ciutat es van tenyir de blau sota el famós lema de “volem acollir”. Barcelona es va convertir en l’escenari de la manifestació en suport de l’acollida de persones refugiades més multitudinària de la història a tot el món.

De la ‘ciutat d’acollida’ a una ciutat on el racisme té cabuda fins i tot a les institucions: Com a ciutadans, callarem i observarem tristament com es consuma aquesta metamorfosi?

Els primers que s’ho haurien de preguntar són els membres del govern municipal. Perquè el despropòsit ha arribat a tal punt que, a la sala de comandaments de l’Ajuntament, hi conviuen reconeguts activistes pro-immigració i ‘deportadors’ com el senyor Batlle.

Ben mirat, és del tot incomprensible que l’alcaldessa encara no l’hagi retornat acompanyadament fora del govern.

Homes poderosos i dones que semblen bústies

Imatge: Boris Johnson amb Jeremy Hunt, aspirant derrotat a les primàries ‘tories’. PA

Mentre escric aquest article, Boris Johnson es disposa a entrar per “primera” vegada a les seves noves dependències de Downing Street. El polític conservador va ser elegit ahir nou primer ministre del Regne Unit i avui serà el seu primer dia a la feina.

Johnson és un polític popular, carismàtic i mediàtic. Matt Crossick/LBC

D’es d’ara, es farà càrrec de pilotar una de les principals potències econòmiques i geopolítiques del món. Un país que compta amb una de les grans capitals globals a nivell financer, turístic, cultural, artístic, cinematogràfic, mediàtic, comercial i de transport, entre molts d’altres.

Un país, però, esquinçat per les desigualtats, on la prosperitat —una de les majors d’Europa— no arriba als 14 milions de persones pobres que hi viuen (22% de la població). Un país que, fins ara, no ha estat capaç d’evitar que 3,7 milions de nens visquin en l’extrema pobresa.

A Boris Johnson se li gira feina. Stefan Rousseau/PA

Quan estudiava a Londres, vaig ser testimoni d’aquesta realitat. Vaig poder constatar en primera persona el contrast entre l’afluència econòmica del centre i barris més marginals a l’extraradi de la ciutat com el meu. També vaig patir en primera persona la greu crisi d’habitatge i el dèbil estat del NHS (Servei Nacional de Salut), podríem dir que a la UCI després d’una dècada de polítiques salvatges d’austeritat i retallades.

Per afegir complexitat a la situació, la Gran Bretanya atravessa ara una gran crisi política. El futur de les properes generacions de britànics i de persones d’arreu del món dependrà, en gran mesura, de la gestió dels propers mesos, i de si s’acaba executant o no el famós Brexit.

Johnson va liderar la campanya oficial a favor de deixar la UE en el referèndum de 2016. Henry Nicholls/Reuters

En aquest context, Boris Johnson anirà avui al Palau de Buckingham a buscar les claus del No. 10. La reina li demanarà si té la confiança del Parlament. I —cal recordar que els britànics viuen, a l’igual que a Espanya, sota un règim de monarquia constitucional— Elizabeth II el nomenarà primer ministre.

Boris Johnson avui a Palau amb la reina. BBC News

Això vol dir que el nou premier estarà validat per la reina i pels militants del Partit Conservador, en haver guanyat el procés de primàries activat quan la ja ex-primera ministra va dimitir. És ara el líder del seu partit i ho serà del país, però sense haver estat votat ni pel Parlament ni per la ciutadania

El nou líder del Regne Unit. Sky News

Un primer ministre entra, una primera ministra surt. Theresa May ha comandat el govern del seu país durant tres anys. Va arribar al poder amb grans promeses: “un país que funcioni per a tothom”, inclosa la classe obrera i els més febles.

Després, va veure l’oportunitat d’abanderar el Brexit i esclafar l’oposició convocant unes eleccions anticipades en un moment on la popularitat i les enquestes li somreien, però l’aposta li va sortir malament. Va perdre la majoria i el Partit Laborista va fer un dels millors resultats de la seva història.

May va ser reelegida, però des de llavors ha hagut de governar amb escàs capital polític per a impulsar cap gran projecte i mantenir un control ferm tant del seu govern com del rumb del país. Serà difícil que la seva obra de govern no sigui eclipsada pel Brexit, i tampoc no ha aconseguit encarrilar-lo.

Ara bé, seria injust ignorar i menysprear els assoliments de tres anys al càrrec, un error que es repeteix amb massa freqüència quan es tracta de dones líders. Tot i la greu situació que atravessa el país, la mutilació de la sanitat i altres serveis públics que han liderat els conservadors i l’abandonament dels pobres i més desfavorits, durant l’etapa del seu primer ministeri, la taxa d’atur ha seguit baixant, fins a situar-se en un envejable 3,7%.

Theresa May avui amb el seu marit en el darrer discurs com a PM. Matt Dunham/AP

A més, la mandatària va impulsar una investigació contra el racisme en el sector públic, obligant el govern a publicar “veritats difícils” i “posant llum a injustícies”. També ha treballat amb la cancellera Angela Merkel per a blindar, davant el Brexit, les relacions comercials amb Alemanya, el principal soci comercial del Regne Unit

I, encara que fos per oportunisme, May va convocar eleccions després de ser nomenada primera ministra, donant veu a la gent a les urnes després d’haver ascendit al càrrec només amb el vot dels militants ‘tories’. I ha sabut dimitir i donar pas amb honestedat en reconèixer que havia perdut el control del país i tot impuls per a avançar.

Com quasi tots els líders, May ha tingut fans i detractors, però ha estat una primera ministra respectada. Potser té uns principis equivocats, o uns amb els que moltes persones, i jo mateix, hem discrepat. Però en té.

I això no es pot donar per fet, ja que, precisament, una de les qüestions que s’ha posat més en dubte del primer ministre entrant és aquesta pregunta, és a dir, si en té, de principis.

Per altra banda, la seva gestió com a alcalde de Londres (2008-2016) ha estat molt criticada. Per exemple, la seva carta blanca a la construcció de gratacels a qualsevol punt de la ciutat sense cap mena d’ordenació urbanística apreciable segurament ha contribuït d’una manera o altra a l’actual crisi de l’habitatge.

Johnson jugant al criquet a l’Índia quan era alcalde de Londres. Andrew Parsons/i-Images

Molts dels esmentats gratacels estan totalment buits, complint una funció merament especulativa. Ha estat tal la magnitud de la bombolla immobiliària que els preus estan encara més pels núvols que a Barcelona i les persones joves tenen pràcticament barrat l’accés al dret de l’habitatge.

La carta de presentació de Johnson inclou afirmacions com ara que les dones musulmanes que duen un mocador burka “semblen bústies” o que la Commonwealth (aliança de països que formaven part de l’Imperi Britànic) proporciona a la reina “multituds entusiastes de negrets patriotes”. Declaracions no gaire diplomàtiques si tenim en compte que aquest home ha estat Foreign Secretary (ministre exterior).

El nou líder ha descrit “somriures de síndria” a l’Àfrica. AP

No em sembla un mer anècdota. Al Regne Unit, hi ha un alt grau de mestissatge, riquesa cultural i diversitat ètnica i d’origen. Paradoxalment, també hi floten, en una part de la societat, uns nivells preocupants de racisme, em temo que atiat, almenys parcialment, per les polítiques migratòries del govern britànic: la restricció i estigmatització de la immigració, la manca de programes per a aprendre anglès i integrar-se per a qui ho desitgi, la prohibició als sol·licitants d’asil de buscar feina assignant-los, en comptes, un ajut i un habitatge que els fa viure en condicions de misèria…

Hi ha arribat a haver xifres de crims d’odi alarmants i la immigració ha arribat a ser la preocupació principal dels britànics a les enquestes. Un fet que és possible que hagi condicionat el rumb polític del país i, per tant, potser és una bona notícia que aquest afer, la immigració, hagi decaigut com a principal preocupació: en les darreres enquestes, els temes que més preocupen els britànics passen a ser la salut (no gaire sorprenent veient la de la sanitat pública), la pobresa, l’educació i el medi ambient.

Boris Johnson fent campanya. Andrew Parsons/i-Images

Boris Johnson tindrà en les seves mans la difícil tasca que suposa el repte del Brexit, però faria bé de no oblidar la resta de problemes dels habitants d’aquest peculiar arxipèlag. El més democràtic seria que seguís l’exemple de la seva predecessora i els donés veu en unes eleccions anticipades perquè decidissin què cal fer a partir d’ara. Fins llavors, no té legitimitat, no té mandat democràtic i no té el vist-i-plau popular.


Però, en vista de les darreres enquestes, amb els laboristes (pro-segon referèndum) trepitjant-li els talons i el Partit del Brexit (pro-Brexit) i els Lib Dems (anti-Brexit) seguint de prop el bipartidisme, dubto que ho faci.

La Zona Franca del futur: llums i ombres de la controvertida reforma urbanística que inclou la nova seu de la Generalitat

Arran de la Fira de Barcelona, s’ha vist arribar a l’extraradi de la ciutat plans urbanístics de gran calat com el projecte Plaça Europa. Una metamorfosi urbana que, al seu torn, pretenia convertir el tram hospitalenc de Gran Via en un dels motors econòmics de l’àrea metropolitana. A partir d’ara, podrem trobar un nou escenari d’aquests canvis urbans, nascuts a les portes de la Fira, als barris de La Marina.

Concretament, l’espai comprès entre el recinte de la Fira i l’estació de metro de Foc (L10) evolucionarà amb quatre nous projectes: un skate park, un hotel de luxe, un complex de gratacels d’oficines, i la nova ciutat administrativa de la Generalitat.

El nou skate park ha estat una aposta de l’Ajuntament a través del Pla de Barris. Consisteix en un parc esportiu urbà de 7.000m2 que compta amb una inversió d’un milió d’euros. Estarà ubicat a la Plaça del Moviment Obrer i està previst que les obres finalitzin aquest mateix agost.

L’hotel, de quatre estrelles, estarà situat a la mateixa illa, al Carrer dels Alts Forns. Tindrà 10 plantes i 200 habitacions. L’obra costarà 25 milions d’euros a Inmobiliaria La Campana, promotora del projecte. Sants-Montjuïc és una de les zones on el PEUAT (Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics) municipal permet construir nous hotels.

Davant el futur skate park, Iberdrola està aixecant un complex de quatre gratacels d’oficines. El primer, ja acabat, és Torre Esteve: la farmacèutica catalana hi ha establert la seu corporativa amb 400 empleats, que ocupen 10 de les 13 plantes de l’edifici. A les primeres tres, hi trobem els Registres de la Propietat de Barcelona (270 funcionaris) i el Deganat Autonòmic de Registradors. A l’exterior, hi ha dos bars: un Viena i un Faborit.

També finalitzada es troba la Torre Auditori, de 21 plantes, comprada el mes passat pel fons d’inversió Aberdeen. Conté oficines de 23 empreses (Maersk, Philips, Ferrovial, Asus i Mémora, entre d’altres). Segons dades aproximades facilitades per la recepció de l’edifici, hi treballarien unes 5.000 persones. Les torres pendents (Llevant i Ponent, molt semblants a l’actual Torre Auditori) s’enllestiran el 2021 i acolliran la seu d’empreses com Cellnex Telecom.

Així serà el complex de gratacels un cop acabat. Per ara, ja estan edificades i en ple rendiment les torres Esteve (al front a l’esquerra) i Auditori (darrere). Iberdrola

Completa la bateria de transformacions la Generalitat de Catalunya: a principis de 2020, haurà posat en funcionament el nou campus administratiu, col·lindant amb la Fira. Hi aniran 2.600 funcionaris, que se sumaran als 300 que ja té l’ATC (Agència Tributària de Catalunya) al barri. Es mudaran a la nova ‘ciutat dels funcionaris’ (de Batlle i Roig Arquitectura) els departaments d’Economia, Justícia i Polítiques Digitals, així com organismes que en depenen.

Els sindicats denuncien frau

Malgrat tot, segons recull el diari Ara, UGT i CCOO han criticat el pla del Govern per a erigir la seva nova seu per “manca de transparència”. De fet, CCOO va portar davant d’Antifrau l’exdirector de Patrimoni de la Generalitat per muntar un concurs a mida a la promotora de l’obra. D’acord amb la denúncia, Salvador Estapé hauria venut presumptament el terreny a Axa des d’una societat pública que presidia per a llogar-lo un mes després des de la Generalitat per una quantitat de 120 milions d’euros a 20 anys. La inversió d’Axa en el projecte és de menys de la meitat: 50 milions. La investigació segueix oberta.

D’altra banda, segons informa Crónica Global, les constructores contractades pel Govern, des d’Infraestructures.cat, per a finalitzar l’obra són Comsa, FCC i Vopi 4, empreses esquitxades pels casos de corrupció Pujol i 3%. Comsa, el director de la qual, Josep Miarnau, està imputat pel cas 3%, s’endú el contracte més suculent (16 milions). FCC hauria, segons les investigacions policials, pagat presumptament 710.000 euros de comissions a Jordi Pujol Ferrusola. I, finalment, en el cas de Vopi 4, la seva seu va ser registrada el febrer de 2017 sota ordres de la Fiscalia Anticorrupció en el marc de la investigació sobre presumptes comissions de CDC en les obres d’amplicació del Port.

Noves instal·lacions governamentals. Antonio Navarro Wijkmark/Batlle i Roig Arquitectes

Com es viu des del barri l’arribada dels nous projectes

Des de l’Associació de Veïns i Veïnes Sant Cristòfol, consideren que els nous edificis poden portar beneficis al barri, però alerten que també comportaran un “peatge”. El president, Fernando Abad, espera que, almenys, “el barri es beneficiï de la reparació” dels carrers, transport i projectes en què “ara estem oblidats”.

Montse Plans, vicepresidenta de l’AVV, relata que tant els preus de compra com de lloguer d’habitatge al barri “han pujat notablement”. “Ja van pujar amb els pisos turístics; ara han pujat  a causa de la demanda que hi ha per part dels que vindran a treballar.”

L’Alicia Sorribas (de 78 anys) i la Celia González (88), veïnes de la zona afectada, valoren positivament la construcció dels nous edificis i creuen que donen valor a un barri que, tot i així, “està molt deixat”. Reivindiquen construir també equipaments pendents com la residència i més autobusos.

Des dels comerços també perceben un cert estímul, encara que suau. “Alguna cosa s’ha notat; molt, no”, apunten des del Bar Restaurant Núria, a tocar de la futura ciutat administrativa. “Quan vinguin [els funcionaris], ja veurem”.

A la Farmàcia Barenys, al Pg Zona Franca, també detecten que “hi ha més activitat”. “S’ha notat un increment, evidentment, hi ha més gent que ve. Tampoc és molt però es nota alguna cosa.”

Sigui com sigui, el que sí sembla anar definint-se és que els propers dos anys portaran canvis profunds a la zona. Canvis amb les corresponents llums i ombres, les quals queden dos anys per a intentar esclarir.

Reportatge publicat originalment al diari La Marina (edició de juliol de 2019).

Un vol, uns escrits i la mansarda

Plovia dins la mansarda. Eren goteres o el foc no escalfava prou? Va tancar el llibre i va mirar el paper. Era marró. Va mirar per la finestra. Per què el mar blau i esquitxat i el bosc verd escorregut eren més immensos que la petitesa d’aquella pila de llibres, aquella llar de foc, aquella fusta càlida a la seva mansarda?

Els plecs del primer van convertir-lo en un avió de paper complexament doblegat que va recórrer el bosc. El segon va esdevenir un pergamí reial resumit en un rotlle diminut lligat a la pota del colom que havia vingut de visita. Va volar. El tercer. L’ampolla de vidre el va acollir, aixoplugat només per un tap de suro que hi havia. Va obrir la finestra i, observant la immensitat del mar, va llençar-la amb totes les seves forces perquè s’hi endinsés, esquitxant les ones i submergint-se en el suau marí.

Typewriter. Dutspuppy72 (CC BY-NC-ND 2.0)

On arribarien? Qui els llegiria? No ho sabia; i potser per això els va escriure.

Amb una guspira a la mirada, se’n va anar corrent, baixant les escales secretes i travessant la biblioteca; un nou camí, potser. La mansarda va restar buida i sola i es va rivetitzar pels sorolls que feien les gotes de pluja impactant i rebotant al vidre de la finestra, la fusta espurnejant a la llar de foc i una olor fred-càlida.

Imatge de portada: The attic is a forest of books. Joze Shimazaki