Espías en el aquelarre terraplanista

El río rebosaba energía cósmica al atardecer. El terraplanismo había llegado a Barcelona.

—El mundo es más plano por el centro y luego por los lados se va arqueando —explicaba un hombre sesentón con camisa hawaiana y un cigarro entre los labios—, como un montículo. —A su alrededor se había formado un corrillo de mujeres ataviadas con blusas blancas de algodón y vestidos con estampados orientales.

El encuentro era para todos los públicos, desde adultos hippies con tatuajes místicos a grupos de adolescentes, pasando por familias con niños pequeños y unos cuantos perros. Había sandalias, pies descalzos, espardeñas, túnicas lapislázuli, bicis y patinetes eléctricos, lemas de Pachamama Flat o Universal Lie y burbujitas de jabón. Se oían guitarras, maracas, percusiones, hip hop antisistema en catalán y castellano, un clarinete, violines, conchas repicadas y hasta un cuenco tibetano de cuarzo. Apestaba a cerveza, porros y fobia a la ducha.

Camiseta terraplanista en el evento de Barcelona

Los infiltrados sacamos un pareo y nos sentamos en el césped como los demás. No convenía llamar la atención, aunque para ello hubiera que contener alguna que otra carcajada. La prensa no era bienvenida en aquel cónclave, y menos la que se apellida Global.

En las conferencias, se pronunciaron ataques a la televisión por su falta de ética y agradecimientos a los periódicos por la publicidad que hacen a su corriente con sus críticas “tan mal” hechas.

Pero hay un colectivo al que los activistas de la ignorancia odian más que a los periodistas. Al contrario que otros movimientos esotéricos, el terraplanismo destaca por su desprecio hacia los científicos, pues su supervivencia depende del veto al conocimiento.

El aquelarre terraplanista de Barcelona

Entre los farsantes e impostores que un submundo de borregos ha elevado a eminencias destaca el charlatán argentino Iru Landucci, un cabecilla de las mentes planas conocido por difundir imágenes trucadas en las que trata de allanar la Tierra. El supuesto investigador, al que no se le conoce formación, se dio un baño de masas haciéndose fotos con sus fans e intentó ridiculizar a los verdaderos científicos, a quienes tachó de “psicóticos”.

El líder conspiracionista, que se presenta como un perseguido por las élites y la censura, no aportó pruebas de que nuestro planeta sea bidimensional, aunque prometió que las nuevas tecnologías traerán evidencias de ello. Aseguró que los que tienen que demostrar que la Tierra es esférica y giratoria son los terraglobistas, como si ello no estuviera sobradamente corroborado.

Aquelarre terraplanista en Barcelona

Otro de los protagonistas fue el exfutbolista terraplanista Javi Poves, que chutó un globo terráqueo. También habló de su equipo frustrado, el Flat Earth FC, que se encuentra en coma hasta que su creador dé con “dos o tres millones de euros”.

También presente estaba el Basket Flat Earth de Málaga, el primer equipo español de baloncesto terraplanista, que vendía camisetas para evitar sufrir el mismo destino que el club de fútbol.

Las charlas insultaron de todas las maneras posibles a la intelectualidad de los asistentes, 500 personas que acudieron de forma presencial y otras 1.300 que se unieron telemáticamente desde todo el globo. Se mezclaron conceptos como la agenda 2030, el espíritu del cielo, la quinta esencia, la homeopatía, la proporción áurea, la astrología, el negacionismo de los viajes al espacio y de las imágenes de la Nasa, las supuestas mentiras de la física, la salud desde la parte emocional y holística y la simplicidad de la cosmología antigua. 

Aquelarre terraplanista en Barcelona

Los discursos simplistas para un público al que se toma por simple fueron predominantes, así como la manía persecutoria y conspiranoica. A cambio de un pedazo de la verdad, los feligreses de la secta coronan a sus amos con atención, fidelidad y llenando el cepillo.

El evento recaudó más de 8.500 euros solo con las entradas, aunque se ha mantenido en secreto cuál es el reparto entre la organización y el anfitrión, Cinesa. A ello hay que añadir las donaciones por Bizum ofrendadas a través de YouTube, las camisetas de baloncesto a diez euros y los packs de 35 euros, que incluían camiseta, adhesivos y otros abalorios. La ignorancia se paga cara.

Visca l’atur: la gran mentida

La gran mentida de les últimes dades de l’atur ha estat rebuda amb cava i confeti a la Moncloa. “Seguimos por la senda de la recuperación económica. Una recuperación justa, fuerte, que llega a hogares y empresas”, va assegurar Pedro Sánchez.

Fins i tot alguns economistes, veient aquestes dades, ens diuen que “vamos bien”. Tornem a l’España va bien d’Aznar. O, com diuen els del grup heavy Ñu, “todo está bien, digo, bien jodido”.

El motiu de tanta felicitat és que el número de treballadors està en nivells rècords i l’atur ha baixat en un mes d’octubre per primer cop des de 1975. La baixada ha estat minúscula, de 734 persones.

El problema és que només compten treballadors i no hores treballades, una dada molt alarmant, però de la que no interessa parlar, perquè el que indica és que cada cop hi ha menys feina.

Per molt que ens vulguin fer creure que hi ha menys persones a l’atur, la realitat és que s’ha destruït treball. El total d’hores treballades per setmana s’ha desplomat un 10% en només tres mesos, segons dades oficials de l’INE.

La quantitat de treball que generava l’economia espanyola va arribar a un pic l’any 2008, i des de llavors ha caigut més d’un 20%. I tot fa pensar que ja mai tornarem a aquests nivells d’abans de la crisi.

Tota aquesta farsa optimista només s’aguanta pel maquillatge que es fa amb les dades: amb la reforma laboral del PP, sembla que hi ha feina per a més persones. En realitat, hi ha menys feina, però com es creen més llocs de treball precaris, l’estadística surt més maca.

En altres paraules, hem fet de la precarietat el pilar que sustenta el model laboral de la nostra economia.

Tot i que l’atur només ha baixat en poc més de 700 persones a l’octubre, realment s’han signat 1,9 milions de contractes. El que passa és que la gran majoria, pràcticament el 90%, són temporals. L’ocupació que es crea és de molt baixa qualitat, de vergonya aliena, més que de celebració, per a un Govern amb ministres d’esquerres i fins i tot comunistes.

El que no pot fer aquest Govern és derogar la reforma laboral. Tots els intents estan fracassant i això és perquè la reforma no deixa de ser un pedaç que corregeix, a costa de l’explotació, un dels principals problemes econòmics que té Espanya: la productivitat i la rigidesa del mercat de treball.

És tan car acomiadar que qualsevol empresari s’ho pensa dues vegades abans de contractar. Un fet que dispara el percentatge d’atur en comparació amb altres països europeus.

La solució és fàcil, però cara. És la que aplica Dinamarca i recomana l’OCDE: permetre un acomiadament flexible, però reforçar la protecció social al treballador i invertir en polítiques d’ocupació activa, perquè sigui més fàcil trobar feina.

És un model exitós, però tindria una factura per a l’Estat, mentre que seguir amb la reforma laboral no té un cost tan immediat i evident per al tresor públic.

Però darrere de la pèrdua d’hores treballades també hi ha un altre motiu, la digitalització. Cada cop és menys necessari que els humans fem les coses.

No crec que triguin en arribar iniciatives com la jornada de set hores i la setmana de quatre dies. El que sigui perquè sembli que hi ha feina per a quasi tothom. Però arribarà un dia en què la intel·ligència artificial aprengui a fer la nostra feina. La majoria de la població se n’anirà a l’atur i l’única solució que s’ha plantejat fins ara és repartir una renda universal: és a dir, excloure al 99% de les persones del sistema i salvar-les de la misèria, però no de la pobresa.

Mentrestant, que vagin celebrant la precarietat i unes dades d’ocupació cada cop més espantoses. Visca l’atur!

Guia per a no votar

Després de l’espectacle patètic que ens han donat els polítics aquests últims mesos, les eleccions d’aquest diumenge prometen fer el rècord històric de gent que no anirà a votar. I no només per les precaucions pel coronavirus, sinó per cansament i fàstic.

De fet, no votar seria una opció temptadora per enviar-los a tots a la merda i que haguessin de dimitir en bloc, però com s’excusaran amb la pandèmia per justificar l’alta abstenció, tampoc servirà per a res. Ara bé, la pregunta és a qui votar o a qui no votar, perquè es fa difícil decidir quina de les candidatures és més lamentable. La competència és intensa:

Junts

El número u de la llista, en Puigdemont, no podrà ser president. La número dos, la presunta fraccionadora de contractes Borràs, segurament tampoc. Ens queda el número tres, en Canadell, un senyor que es va presentar a la tele amb una màscara bastant ridícula i que creu que Colom era català. Seguim.

ERC

Més enllà de tenir un candidat amb menys carisma que un mitjó del Tàpies, ERC, igual que Junts, és responsable d’una pèssima gestió econòmica i social durant aquesta crisi des del Govern. El canvi em sembla urgent.

PSC

Illa és un candidat potent per entregar aquest canvi. La pregunta és si el canvi representarà una millora significativa en les nostres vides. En les crisis ens tornem conservadors, ens aferrem al que coneixem, en aquest cas, les mans segures d’un ministre de Sanitat en pandèmia. Això no vol dir que la gestió hagi estat bona; jo soc dels que pensa que cap país occidental ha gestionat bé el coronavirus i que els responsables tindrien molts números d’acabar a la presó si no es poguessin emmirallar en un fracàs col·lectiu europeu. Per tant, aquí tenim l’únic canvi possible, però es fa frustrant pensar que pugui ser el millor al que aspirem.

En Comú Podem

Precisament per això, els comuns han fet una bona campanya prometent “el canvi que Catalunya mereix”. El problema és que es limiten a proposar el mateix “escut social” que ja han aplicat des del govern central. Doncs si amb l’economia pels terres i la pobresa disparant-se ens recepten més del mateix, no m’interessa.

Ciutadans

On és la seva candidata, Lorena Roldán?

PP

Ah, aquí, és aquí.

CUP-G

Per què la CUP ha fitxat una cara visible i popular, la Dolors Sabater, si després no li deixa fer campanya i la desautoritza constantment? El rídicul és de vergonya aliena.

PDECat

L’Àngels Chacón sembla del més solvent que ha passat pel Govern últimament. No és tan sòlid el partit amb el que es presenta, la postconvergència.

Vox

L’extrema dreta és l’única que ha sabut connectar emocionalment amb la desesperació econòmica i social de la gent. Això és el que més em fastigueja: com pot ser que amb la situació tan greu que estem vivint els neonazis siguin els únics que denuncien la realitat d’indignació, pobresa, bars i restaurants tancats, amb molts dels seus treballadors dormint al carrer! Està clar que aquest grup violent, que es dedica a donar pallisses als gais mentre els seus dirigents fomenten l’odi dient públicament que ens volen enviar a teràpies de conversió per fer exorcismes amb el “vici”, està a punt de créixer moltíssim en els propers anys propulsat per les creixents desigualtats. Per als musulmans i les persones LGTBI, il·legalitzar aquesta organització que criminalitza col·lectius sencers exactament igual que ho feia Hitler amb els jueus és una qüestió de supervivència.