Imatge: Sacrifice (Hayv Kahraman). L’artista kurda-iraquiana reflecteix el trauma del despaçament en la seva obra. Hayv Kahraman
Deu haver estat molt fàcil per a Albert Batlle, màxim responsable de la seguretat a Barcelona, oferir la deportació de nens (sota l’eufemisme de “retorns acompanyats”, déu nos guard) com a solució als problemes de delinqüència als que se suposa que ha de fer front.
De sobte, ha quedat alliberat de tota responsabilitat pel que fa a la seva àrea de competència com a tinent d’alcaldia de Seguretat. Ha trobat l’enemic intern perfecte.
En ulls del ciutadà, la gestió del govern municipal surt de la zona d’escrutini. Els nous culpables dels nostres mals són els migrants, i especialment, és clar, els MENAs.
El pitjor de tot és que aquesta estratègia funciona. El tinent ja s’ha embutxacat el suport dels grups municipals de Cs, PP i BCN Canvi (Manuel Valls). Tampoc no trobarà a faltar el dels sectors de la societat barcelonina més propers a la xenofòbia i el racisme, una moneda cada cop més cotitzada i que Batlle sembla decidit a encunyar.
Dubto que aquestes quatre nits que han passat des que el regidor va fer les esmentades declaracions cap barceloní hagi dormit més tranquil. En canvi, sí que és possible que la sensació de seguretat d’alguns d’ells (els que tenen un origen estigmatitzat) hagi resultat malmesa.
Només cal imaginar abandonar la pròpia casa, com a conseqüència de la guerra, per motius econòmics, per causes climàtiques… Només cal imaginar el viatge resultant, l’odissea de travessar llargs kilòmetres plens d’obstacles; violència, màfies, tràfic de persones, set, gana, violacions, pèrdua dels estimats…
Només cal imaginar arribar a una casa nova, on les persones són diferents, la societat és diferent, la cultura és diferent, els costums són diferents, l’idioma és diferent. I tot i així, esforçar-se per seguir endavant i no deixar de trobar obstacles. I que deliberadament se’t barri el pas.
I, ni tan sols imaginant, aquells qui mai no han hagut d’emprendre aquest camí són incapaços d’entendre el dolor que suposa. Les persones migrants són persones. Darrera de cadascuna, hi ha una història.
És per això que m’inclino a pensar que declaracions tant feridores com les que va pronunciar Albert Batlle diuen més de qui les formula que d’aquells a qui pretenen al·ludir. Ens diuen molt d’algú que, pel fet d’haver nascut a l’altre cantó d’una frontera (per definició, una línia inexistent), es creu amb dret per expulsar qui consideri.
Però la realitat observable és que som tots éssers humans, haguem nascut a un cantó de la fortalesa o a l’altre, se’ns vulguin reconéixer o no els nostres drets com a persones.
Soc partidari de cercar polítiques d’acollida dignes, perquè quan hi són, els problemes de convivència s’esvaeixen. En el cas dels MENAs, veiem com es criminalitza un col·lectiu de persones quan és la Generalitat qui, amb la seva pèssima gestió, compromet la cohesió social.
Del contrari, no veuríem menors migrants dormint al carrer, en esglèsies, passadissos d’albergs o comissaries. Són algunes de les conseqüències directes de la negativa a assignar els recursos necessaris per a atendre aquestes persones.
Al 2017, els carrers d’aquesta ciutat es van tenyir de blau sota el famós lema de “volem acollir”. Barcelona es va convertir en l’escenari de la manifestació en suport de l’acollida de persones refugiades més multitudinària de la història a tot el món.
De la ‘ciutat d’acollida’ a una ciutat on el racisme té cabuda fins i tot a les institucions: Com a ciutadans, callarem i observarem tristament com es consuma aquesta metamorfosi?
Els primers que s’ho haurien de preguntar són els membres del govern municipal. Perquè el despropòsit ha arribat a tal punt que, a la sala de comandaments de l’Ajuntament, hi conviuen reconeguts activistes pro-immigració i ‘deportadors’ com el senyor Batlle.
Ben mirat, és del tot incomprensible que l’alcaldessa encara no l’hagi retornat acompanyadament fora del govern.
Victor Recacha 