Imatge: Boris Johnson amb Jeremy Hunt, aspirant derrotat a les primàries ‘tories’. PA
Mentre escric aquest article, Boris Johnson es disposa a entrar per “primera” vegada a les seves noves dependències de Downing Street. El polític conservador va ser elegit ahir nou primer ministre del Regne Unit i avui serà el seu primer dia a la feina.
D’es d’ara, es farà càrrec de pilotar una de les principals potències econòmiques i geopolítiques del món. Un país que compta amb una de les grans capitals globals a nivell financer, turístic, cultural, artístic, cinematogràfic, mediàtic, comercial i de transport, entre molts d’altres.
Un país, però, esquinçat per les desigualtats, on la prosperitat —una de les majors d’Europa— no arriba als 14 milions de persones pobres que hi viuen (22% de la població). Un país que, fins ara, no ha estat capaç d’evitar que 3,7 milions de nens visquin en l’extrema pobresa.
Quan estudiava a Londres, vaig ser testimoni d’aquesta realitat. Vaig poder constatar en primera persona el contrast entre l’afluència econòmica del centre i barris més marginals a l’extraradi de la ciutat com el meu. També vaig patir en primera persona la greu crisi d’habitatge i el dèbil estat del NHS (Servei Nacional de Salut), podríem dir que a la UCI després d’una dècada de polítiques salvatges d’austeritat i retallades.
Per afegir complexitat a la situació, la Gran Bretanya atravessa ara una gran crisi política. El futur de les properes generacions de britànics i de persones d’arreu del món dependrà, en gran mesura, de la gestió dels propers mesos, i de si s’acaba executant o no el famós Brexit.
En aquest context, Boris Johnson anirà avui al Palau de Buckingham a buscar les claus del No. 10. La reina li demanarà si té la confiança del Parlament. I —cal recordar que els britànics viuen, a l’igual que a Espanya, sota un règim de monarquia constitucional— Elizabeth II el nomenarà primer ministre.
Això vol dir que el nou premier estarà validat per la reina i pels militants del Partit Conservador, en haver guanyat el procés de primàries activat quan la ja ex-primera ministra va dimitir. És ara el líder del seu partit i ho serà del país, però sense haver estat votat ni pel Parlament ni per la ciutadania.
Un primer ministre entra, una primera ministra surt. Theresa May ha comandat el govern del seu país durant tres anys. Va arribar al poder amb grans promeses: “un país que funcioni per a tothom”, inclosa la classe obrera i els més febles.
Després, va veure l’oportunitat d’abanderar el Brexit i esclafar l’oposició convocant unes eleccions anticipades en un moment on la popularitat i les enquestes li somreien, però l’aposta li va sortir malament. Va perdre la majoria i el Partit Laborista va fer un dels millors resultats de la seva història.
May va ser reelegida, però des de llavors ha hagut de governar amb escàs capital polític per a impulsar cap gran projecte i mantenir un control ferm tant del seu govern com del rumb del país. Serà difícil que la seva obra de govern no sigui eclipsada pel Brexit, i tampoc no ha aconseguit encarrilar-lo.
Ara bé, seria injust ignorar i menysprear els assoliments de tres anys al càrrec, un error que es repeteix amb massa freqüència quan es tracta de dones líders. Tot i la greu situació que atravessa el país, la mutilació de la sanitat i altres serveis públics que han liderat els conservadors i l’abandonament dels pobres i més desfavorits, durant l’etapa del seu primer ministeri, la taxa d’atur ha seguit baixant, fins a situar-se en un envejable 3,7%.
A més, la mandatària va impulsar una investigació contra el racisme en el sector públic, obligant el govern a publicar “veritats difícils” i “posant llum a injustícies”. També ha treballat amb la cancellera Angela Merkel per a blindar, davant el Brexit, les relacions comercials amb Alemanya, el principal soci comercial del Regne Unit.
I, encara que fos per oportunisme, May va convocar eleccions després de ser nomenada primera ministra, donant veu a la gent a les urnes després d’haver ascendit al càrrec només amb el vot dels militants ‘tories’. I ha sabut dimitir i donar pas amb honestedat en reconèixer que havia perdut el control del país i tot impuls per a avançar.
Com quasi tots els líders, May ha tingut fans i detractors, però ha estat una primera ministra respectada. Potser té uns principis equivocats, o uns amb els que moltes persones, i jo mateix, hem discrepat. Però en té.
I això no es pot donar per fet, ja que, precisament, una de les qüestions que s’ha posat més en dubte del primer ministre entrant és aquesta pregunta, és a dir, si en té, de principis.
Per altra banda, la seva gestió com a alcalde de Londres (2008-2016) ha estat molt criticada. Per exemple, la seva carta blanca a la construcció de gratacels a qualsevol punt de la ciutat sense cap mena d’ordenació urbanística apreciable segurament ha contribuït d’una manera o altra a l’actual crisi de l’habitatge.
Molts dels esmentats gratacels estan totalment buits, complint una funció merament especulativa. Ha estat tal la magnitud de la bombolla immobiliària que els preus estan encara més pels núvols que a Barcelona i les persones joves tenen pràcticament barrat l’accés al dret de l’habitatge.
La carta de presentació de Johnson inclou afirmacions com ara que les dones musulmanes que duen un mocador burka “semblen bústies” o que la Commonwealth (aliança de països que formaven part de l’Imperi Britànic) proporciona a la reina “multituds entusiastes de negrets patriotes”. Declaracions no gaire diplomàtiques si tenim en compte que aquest home ha estat Foreign Secretary (ministre exterior).
No em sembla un mer anècdota. Al Regne Unit, hi ha un alt grau de mestissatge, riquesa cultural i diversitat ètnica i d’origen. Paradoxalment, també hi floten, en una part de la societat, uns nivells preocupants de racisme, em temo que atiat, almenys parcialment, per les polítiques migratòries del govern britànic: la restricció i estigmatització de la immigració, la manca de programes per a aprendre anglès i integrar-se per a qui ho desitgi, la prohibició als sol·licitants d’asil de buscar feina assignant-los, en comptes, un ajut i un habitatge que els fa viure en condicions de misèria…
Hi ha arribat a haver xifres de crims d’odi alarmants i la immigració ha arribat a ser la preocupació principal dels britànics a les enquestes. Un fet que és possible que hagi condicionat el rumb polític del país i, per tant, potser és una bona notícia que aquest afer, la immigració, hagi decaigut com a principal preocupació: en les darreres enquestes, els temes que més preocupen els britànics passen a ser la salut (no gaire sorprenent veient la de la sanitat pública), la pobresa, l’educació i el medi ambient.
Boris Johnson tindrà en les seves mans la difícil tasca que suposa el repte del Brexit, però faria bé de no oblidar la resta de problemes dels habitants d’aquest peculiar arxipèlag. El més democràtic seria que seguís l’exemple de la seva predecessora i els donés veu en unes eleccions anticipades perquè decidissin què cal fer a partir d’ara. Fins llavors, no té legitimitat, no té mandat democràtic i no té el vist-i-plau popular.
Però, en vista de les darreres enquestes, amb els laboristes (pro-segon referèndum) trepitjant-li els talons i el Partit del Brexit (pro-Brexit) i els Lib Dems (anti-Brexit) seguint de prop el bipartidisme, dubto que ho faci.
Victor Recacha 